Falses creences sobre el bullying: "Son coses de nens", "Així aprenen a defensar-se"

Més de la meitat dels nens espanyols ha patit algun tipus de violència o humiliació a l’escola, la majoria, burles, rumors o cops. I gairebé un de cada quatre reconeix que ha participat en algun acte de violència o humiliació envers altres companys. Aquestes són algunes de les dades de l’estudi Percepcions i vivències de l’assetjament escolar i el ciberassetjament entre la població espanyola de 10 a 17 anys, publicat l’any passat per Save the Children. L’assetjament escolar és un problema global que afecta tothom (famílies, professors i alumnes), però que molt sovint no es percep com a tal, tot i que les conseqüències poden ser greus i permanents. Segons Irene Montiel, doctora en Psicologia i professora col·laboradora del grau de Criminologia de la UOC, encara hi ha falses creences que resten importància a les conseqüències i que impedeixen un tractament ràpid i eficaç d’aquest problema. Aquestes són algunes afirmacions que avui dia encara són molt esteses: 

1. Només és bullying si hi ha violència o agressions físiques
L’assetjament escolar majoritàriament és verbal (insults, menyspreus...) o relacional («A tu no et convido al meu aniversari i a la resta, sí», «Tu no t’asseus amb nosaltres») i el seu objectiu és l'aïllament social. L'assetjament amb violència és més comú en els homes: segons l’informe de Save the Children, el 30% dels nens admet que l'han pegat, respecte del 14% de les nenes. Pel que fa a les edats, les agressions es donen més en nens i nenes de 10 a 12 anys (un 31%) i van desapareixent amb l’edat: un 22% dels nois i noies de 13 a 15 anys i un 10% de 16 a 17 anys diu que ha patit agressions físiques. El bullying sense violència física sol ser més difícil de detectar perquè és més subtil, apunta Irene Montiel, i sobretot els adolescents arriben fins i tot a no considerar-lo assetjament. 

2. Sempre ha existit, són coses de nens!
Ni són coses de nens ni s’han d’acceptar, restar-hi importància o pensar que desapareixeran si es deixen passar. La frase «això ha passat tota la vida» no ho legitima i afirmacions com «els nens d’ara no aguanten res» o «ningú no s’ha mort d’això» no fan sinó amagar un problema real que s’ha de tractar correctament. Montiel adverteix que opinions d’aquesta mena són «molt habituals entre els adults» i es corre el risc de treure importància a un problema gravíssim que pot portar al suïcidi de la víctima i tot (a l’Estat espanyol, tal com registren les darreres dades de l’INE de 2017, el suïcidi és la tercera causa de mort juvenil).

3. Et fa més fort
Tot al contrari. La majoria dels nens i nenes i dels adolescents són forts i resilients, és a dir, aconsegueixen superar aquesta experiència. Però moltes vegades, la víctima acaba experimentant estrès crònic i es torna cada vegada més feble i vulnerable, no solament en aquesta fase infantil o juvenil. Diverses investigacions científiques han demostrat que els nens que van patir assetjament escolar són més proclius a continuar essent víctimes en l’etapa adulta (violència de parella, agressions, etc.). «D’alguna manera aprenen o interioritzen que aquest és el seu paper i que la violència és una manera natural de relacionar-se», explica Irene Montiel. Igual que passa amb els petits que han patit abusos sexuals, que se solen veure abocats a relacions en què es perpetua l’abús o el desequilibri de poder, en el cas dels nens assetjats, seran persones més exposades i amb més probabilitat de patir altres formes de violència. A més, diverses investigacions han demostrat que el bullying deixa seqüeles en l’edat adulta com la depressió o l’ansietat social.

Això no vol dir que calgui evitar totes les adversitats als nens, ja que formen part de la vida i han d’aprendre a afrontar-les i superar-les, però en la justa mesura, explica Montiel: hi ha un llindar que no s’ha d’ultrapassar i que, un cop es passa, no hi ha marxa enrere. Així com un nivell d’estrès mínim és bo i ens ajuda a estar alerta, un nivell d’estrès crònic perjudica greument la salut, i passa igual amb els conflictes. Una exposició moderada a conflictes relacionals ajuda a aprendre a gestionar-los, però deixar que el nen s’enfronti a situacions de violència no solament és intolerable, sinó que també té conseqüències «gravíssimes», i no podem esperar que sigui capaç de manejar-les. Hi ha molts casos de nens que han patit bullying que han estat capaços d’enfrontar-s’hi de manera resilient, matisa la professora, i han sabut convertir-ho en una experiència positiva, perquè l’han superat i s’han valgut d’aquest aprenentatge per a, per exemple, ajudar amb la seva experiència altres nens que en pateixen. Però això no implica que no ho passin malament. La capacitat de resiliència no implica absència de dany, sinó un afrontament positiu i amb èxit d’aquest dany. 

4. Si només és ciberbullying, no n’hi ha per tant
L’assetjament per internet pot tenir les mateixes conseqüències psicològiques o més greus i tot; però, igual que el bullying sense agressions físiques, es tendeix a restar-hi importància, explica aquesta professora de la UOC, i això malgrat que, a l’Estat espanyol, un de cada quatre casos de bullyinges produeix per mitjà de dispositius tecnològics, segons l’OMS, i que ocupem el setè lloc en la classificació de països amb més ciberbullying en nens de tretze anys.

A més, en el cas del ciberassetjament, els testimonis o els agressors poden arribar a ser milers. Una piulada o un comentari a Facebook que es repeteix amb centenars d’usuaris multiplica el nombre d’agressors i les probabilitats de causar un dany a la víctima. A més, el ciberbullying també augmenta «la sensació d’indefensió i impossibilitat d’escapar» de la víctima, que està 24 hores al dia exposada als atacs en línia. Això pot derivar en un «estat de paranoia» que turmenta la víctima permanentment. La professora de Criminologia de la UOC explica que l’atac a internet es pot perpetuar en el temps i pot reaparèixer en qualsevol moment.

Per tant, l’estrès es pot tornar crònic i és possible que la víctima acabi veient el suïcidi com l’única escapatòria. I és que, en el cas del ciberbullying, l’impacte del suïcidi és encara més gran que en l’assetjament escolar tradicional: les cibervíctimes tenen tres vegades més risc de tenir idees suïcides, segons l’estudi Relació entre la victimització entre iguals, el ciberassetjament i el suïcidi en nens i adolescents, publicat a Jama Pediatrics, revista mèdica de l’Associació Mèdica Americana.

5. Qualsevol conflicte entre menors és bullying
Perquè sigui considerat assetjament escolar s’han de donar tres condicions: la primera, que hi hagi intenció de fer mal, d’anul•lar la víctima; la segona, que sigui un comportament reiterat i sistemàtic envers la mateixa persona, que no sigui un atac puntual, i, finalment, que hi hagi un desequilibri de poder entre els agressors i la víctima.

6. Si les víctimes se sabessin defensar, no patirien assetjament escolar
Aquesta falsa creença està molt estesa, segons explica Montiel. Fins i tot els pares arriben a culpar el fill amb frases com: «Ets ximple perquè no et defenses». És cert que hi ha nens amb certes habilitats socials que tenen menys probabilitats de patir assetjament i també és cert que cal ajudar i donar eines als petits per a saber-se enfrontar a les adversitats. Però cap menor no ha de saber forçosament com es pot enfrontar a una situació de violència d’aquesta mena, que ni tan sols els adults sabríem gestionar si la visquéssim per exemple en l’entorn laboral. Per tant, el paper de l’adult ha de ser vigilar, protegir, ajudar i defensar, i ensenyar al nen que té dret de no ser agredit mai i de demanar ajuda i rebre’n sense que se’l consideri per aquest motiu un «acuseta».

7. Els nens sempre avisen quan pateixen un assetjament greu
Està comprovat que en moltíssims casos preval la «llei del silenci». Les víctimes es van enfonsant, se senten cada vegada més aïllades i arriben a pensar que ni tan sols els familiars les poden ajudar, explica Irene Montiel. A més, els fa por que l’assetjament s’intensifiqui en ser titllades de delatores. Els nens més grans també poden callar per fer que els pares no es preocupin, adverteix aquesta professora. I encara hi ha un altre motiu més per a silenciar l’abús: és molt habitual que els papers s’intercanviïn amb el temps, i podria ser que la víctima d’avui fos agressor en el passat. En aquests casos, molts menors opten per no explicar el seu problema, per por de no ser compresos o que se’ls culpabilitzi de la situació i això els prengui el dret de ser ajudats.

8. Els pares i els professors no s’assabenten de res
És cert que pares i professors solen tenir dificultats per a adonar-se que hi ha ciberbullying, perquè no comparteixen xarxes socials ni entorns virtuals amb els menors. Però quan es tracta d’assetjament tradicional, com explica la professora de Criminologia de la UOC, els professors se’n poden adonar amb una facilitat relativa, com a mínim del fet que alguna cosa no funciona bé al grup. Al seu torn, els pares han d’estar atents a símptomes com baixada de rendiment escolar, canvis de comportament, por d’anar a l’escola... i ser molt accessibles emocionalment amb els fills i filles, no fent-se pesats amb preguntes, però sí deixant molt clar que hi són, disposats a escoltar-los, passi el que passi, sense jutjar-los ni castigar-los, i, si ho necessiten, cercar suport al centre escolar o en professionals de la psicologia. 

9. Val més mantenir-se’n al marge: ja ho arreglaran entre ells
Els adults han d’intervenir i donar eines tant a l’assetjador, «l’actitud sempre amaga algun motiu», matisa Montiel, com a la víctima i als testimonis, figures clau tant per a perpetuar el bullying com per a eliminar-lo. L’assetjament i l’aïllament no existeixen si no hi ha espectadors que els toleren. Són ells els que han d’intervenir blasmant la conducta o avisant, però perquè això passi els adults primer han de donar exemple als nens intervenint quan veuen situacions d’insults o vexacions, afegeix aquesta professora, i, segon, han de prendre les mesures necessàries per a resoldre el problema quan ja existeix. No podem exigir als nens que actuïn de manera valenta i responsable si nosaltres no som capaços de fer-ho. A més, la seva seguretat i el seu benestar són la nostra responsabilitat. Ells ja en tenen prou amb descobrir com funciona el món i quin és el seu lloc. Això sí que són coses de nens!