«Cal informar els pacients sobre la voluntat vital anticipada»

 

José Manuel Jiménez Rodríguez ha estat un dels primers diplomats en Treball Social que s’ha doctorat. Ho va aconseguir amb un treball sobre la voluntat vital anticipada, la declaració oficial, recollida a la Llei 41/2002, que permet expressar amb antelació i per escrit els desitjos i les preferències sobre les cures i els tractaments sanitaris que volem rebre en el moment en què ja no els puguem expressar, i triar una persona representant perquè decideixi per nosaltres en aquests moments. Amb aquesta recerca, Jiménez Rodríguez no només ha aprofundit a la recerca dels nivells de planificació dels professionals de la salut, sinó que també ha obert al treball social nous horitzons: congressos, recerques, publicacions, etc.

 

 

José Manuel Jiménez Rodríguez ha estat un dels primers diplomats en Treball Social que s’ha doctorat. Ho va aconseguir amb un treball sobre la voluntat vital anticipada, la declaració oficial, recollida a la Llei 41/2002, que permet expressar amb antelació i per escrit els desitjos i les preferències sobre les cures i els tractaments sanitaris que volem rebre en el moment en què ja no els puguem expressar, i triar una persona representant perquè decideixi per nosaltres en aquests moments. Amb aquesta recerca, Jiménez Rodríguez no només ha aprofundit a la recerca dels nivells de planificació dels professionals de la salut, sinó que també ha obert al treball social nous horitzons: congressos, recerques, publicacions, etc.

 

És un dret del ciutadà. Cada vegada hi ha més esperança de vida, però també hi ha més malalts crònics. Penso que cal oferir aquesta prestació perquè, quan arribi el moment final, els pacients puguin decidir voluntàriament per mitjà d’una tercera persona. Sempre ha estat el metge, juntament amb els familiars, qui ha pres la decisió. Per descomptat, sempre s’ha buscat el millor per al pacient, però és que de vegades ell no hauria pres aquesta decisió. També vaig tenir en compte el nombre tan baix de registres que hi havia a Andalusia respecte a altres comunitats, fins i tot respecte a altres països. És cert que ha anat creixent, però ho ha fet molt gradualment.

Em sembla que hi ha una mica de tot. Molts ciutadans no coneixen aquest document com a tal i també hi ha un tabú entorn de la mort; per exemple, en els processos oncològics, malgrat que penso que el canvi està arribant. Per a parlar d’aquest tema cal estar preparat; es tracta de les creences de cada persona, de valors, no és un tema només de «vull que m’intubin o no», o «que em sondin o no». No hi ha un discurs elaborat a l’atenció primària per a dur a terme aquesta prestació.

Considero que l’entorn ideal és l’atenció primària i, en concret, el facultatiu, que és qui coneix el pacient, qui fa anys que el tracta i qui, a més, té el coneixement adequat sobre el procés clínic. Però no sempre és així. No hi ha un professional adjudicat en concret per a tractar aquest tema. Al meu centre, quan hi ha un pacient que el vol fer, l’envien a treball social.

Jo vull pensar que els facultatius saben que els toca de ple, però les consultes estan programades cada cinc minuts i en aquest temps no es pot fer. Les persones que ho sol•liciten cal asseure-les, fer-los una entrevista, mostrar-los el document, explicar-los-ho tot... Si el metge té cinc minuts, acaba en «ves al treballador social i que te n’informi». Darrere d’aquest document hi ha tota una part burocràtica, i nosaltres ens dediquem a gestionar recursos i prestacions. També per a ells és complicat triar el moment de treure a la llum aquest document. De vegades l’obviem per no enfrontar la persona amb el que està passant o amb el que li podria passar.

Jo no he mesurat el pacient en la meva tesi, però en el treball que vaig elaborar prèviament he topat amb diversos estudis que reflectien que quan es presenta aquest document als pacients d’un hospital, el nombre total de presentacions augmenta, i els pacients sí que agraeixen la informació.

Crec que el canvi haurà arribat de debò quan la gent, fins i tot estant sana, presenti aquest document. La voluntat vital anticipada s’acostuma a deixar per al final de la vida, però és un document que es pot abordar fins i tot des de joves. Cal tenir en compte que es pot modificar segons les noves teràpies que surtin, si canvia la situació personal, les creences... Aquesta és l’actitud.

Sí, opino que està molt deixada de banda. La nostra feina és molt pràctica, està molt orientada a la intervenció. Fins i tot ho segueix sent per als nous graduats.

Ara com ara, el treball de recerca social és molt pobre; els treballs que es publiquen a les revistes especialitzades són pràcticament revisions bibliogràfiques, treballs amb molt poca base metodològica, molt descriptius, amb poc rigor científic... Però em sembla que almenys hi ha intenció, hi ha la voluntat de saber i investigar una mica més enllà.

Exigeix molt. Demana molt de temps i l’ideal seria que es tingués finançament. Jo, durant deu anys de la meva vida, he dedicat gran part de les meves hores fora de l’horari laboral a la recerca, un sacrifici personal i familiar molt gran. Hi ha gent a la qual li agradaria dedicar-s’hi de ple. De vegades no només es tracta d’una qüestió de finançament, n’hi hauria prou d’alliberar temps, deixar lliure un dia de feina per a la recerca.

Sí, la realitat és que gràcies a la tesi doctoral m’han convidat a molts esdeveniments, congressos, jornades... El doctorat m’ha permès ser revisor d’una revista científica, ser soci de la Societat Científica o formar part del professorat del màster universitari de Treball Social Sanitari, cosa que per a mi és molt important.