«El bloqueig de continguts a internet emparat per la directiva europea sobre copyright pot vulnerar la llibertat d'expressió»

 

El proper 9 d’abril pot canviar internet a la Unió Europea tal com el coneixem. Aquest dia, el Consell Europeu ha d’aprovar (o no) la que alguns han definit com la directiva sobre copyright més restrictiva de la història. Raquel Xalabarder, catedràtica de Propietat Intel·lectual de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), qualifica de «molt ambiciós» el text i pensa que aborda alguns problemes molt reals i que necessiten solució, però qüestiona la utilitat i l’encert de les dues propostes més polèmiques, els articles 15 i 17. La por d’aquesta experta és que la norma donarà molt poder a plataformes com YouTube o Twitter a l’hora de decidir quins continguts circulen per les xarxes. Els legisladors espanyols tenen cert marge de maniobra per a transposar la directiva de manera més o menys garantista per als usuaris i creadors de contingut, explica, i cal veure com es concreten aquestes mesures en la llei estatal. I no tot són males notícies: encara que no se’n parli tant, la normativa europea preveu actuacions per a protegir autors i artistes davant dels productors i els editors.

 

 

El proper 9 d’abril pot canviar internet a la Unió Europea tal com el coneixem. Aquest dia, el Consell Europeu ha d’aprovar (o no) la que alguns han definit com la directiva sobre copyright més restrictiva de la història. Raquel Xalabarder, catedràtica de Propietat Intel·lectual de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), qualifica de «molt ambiciós» el text i pensa que aborda alguns problemes molt reals i que necessiten solució, però qüestiona la utilitat i l’encert de les dues propostes més polèmiques, els articles 15 i 17. La por d’aquesta experta és que la norma donarà molt poder a plataformes com YouTube o Twitter a l’hora de decidir quins continguts circulen per les xarxes. Els legisladors espanyols tenen cert marge de maniobra per a transposar la directiva de manera més o menys garantista per als usuaris i creadors de contingut, explica, i cal veure com es concreten aquestes mesures en la llei estatal. I no tot són males notícies: encara que no se’n parli tant, la normativa europea preveu actuacions per a protegir autors i artistes davant dels productors i els editors.

 

Confereix un nou dret per a un termini de dos anys que s’atorga als editors de premsa. Amb aquest dret es vol que puguin cobrar per l’agregació i la redifusió que fan els agregadors i les plataformes dels continguts periodístics. Dura dos anys i en principi l’articulat diu que no afecta els enllaços que facin els usuaris individuals sense ànim de lucre. El problema de fons és greu: fer periodisme de qualitat costa diners, els titulars posen els seus continguts periodístics a disposició dels usuaris de manera gratuïta, després arriben altres intermediaris, plataformes o agregadors com ara Google, Bing o Menéame, i generen un nou servei que requereix enllaçar i difondre aquests continguts. No estic convençuda que aquesta mesura funcioni. Els editors de premsa ja tenen un dret d’autor sobre els seus continguts periodístics (que els cedeixen els periodistes). Si fins ara no han aconseguit, amb un dret d’autor, cobrar més d’aquestes plataformes, no crec que amb un segon dret la solució sigui diferent. A Alemanya van provar una cosa molt semblant el 2013: davant de la negativa de Google a pagar drets d’autor per la indexació de continguts periodístics, els titulars de premsa van retirar els seus continguts. Després de dues setmanes sense ser indexats per Google, els titulars van autoritzar la indexació a Google, gratuïtament. Al final, amb la indexació dels continguts periodístics arriben a un públic més ampli. El problema de fons no és tant de dret d’autor com de finançament del periodisme: els diners que es generen amb la publicitat s’estan traspassant dels diaris a les plataformes, que són les que generen aquest benefici publicitari. És un problema real, però penso que la solució que es proposa és fictícia i no ajudarà a resoldre-ho.

Es vol lluitar contra la infracció (la pirateria). La disposició vol que les plataformes —YouTube, Twitter, Instagram, entre altres— obtinguin dels titulars de drets una llicència pels continguts que hi circulen. Aquesta llicència cobreix l’explotació que fa la plataforma en emmagatzemar aquests continguts, però també l’ús que en fan els usuaris quan pugen aquests continguts a les plataformes. Això per si sol és un pas important. Fins ara, aquestes plataformes es podien emparar en uns «ports segurs» d’una directiva de l’any 2000 sobre comerç electrònic, que els permetia eximir-se de qualsevol responsabilitat pel possible contingut infractor que pengés un usuari —si en conèixer la il·licitud, el bloquejaven. L’article 17 inverteix aquest principi perquè estableix que les plataformes duen a terme actes d’explotació (en allotjar continguts penjats pels usuaris) i que per a fer-ho han d’obtenir una llicència, i les obliga a filtrar i bloquejar l’accés a tots els continguts no llicenciats. Estarem davant d’un sistema binari: o el titular ha autoritzat que les seves pel·lícules, llibres o cançons s’utilitzin (totalment o en part) en aquesta plataforma o aquests continguts han de ser erradicats de la plataforma. Hi ha qui anomena aquest article una «màquina de censura». Si un titular de drets (Warner Bros, per exemple) no autoritza que els seus continguts estiguin a YouTube, Google haurà de bloquejar l’accés a tot el que sigui titularitat de Warner Bros. Però la llei ja empara certs usos, com ara les citacions, les finalitats educatives, les paròdies, etc., i amb aquesta obligació de bloquejar el que no té llicència es poden «censurar» usos legítims i es pot afectar la llibertat d’expressió. Esperem que els titulars siguin sensibles i conscients que sovint —més enllà de la infracció— les seves obres s’utilitzen amb fins legítims i que no els interessa bloquejar-ho tot. Dependrà molt de la sensibilitat dels titulars de drets que acabem tenint més espai per a usos legítims, com la paròdia i la citació o finalitats educatives, cosa que és una mica perillosa i fins i tot injusta. Caldrà esperar a veure els acords a què arriben plataformes i titulars per a saber com afectarà aquesta disposició la realitat que hem conegut fins ara. És cert que molts continguts que circulen per les plataformes ja estan sota llicència dels titulars i que sovint les plataformes «monetitzen» a favor dels titulars els usos que fan els usuaris d’aquests continguts. Però són acords a posteriori: un cop l’usuari ha pujat el contingut, la productora decideix si bloquejar-lo perquè és infracció o permetre’l i obtenir-ne un rèdit econòmic. Ara es farà a priori i de manera automàtica i generalitzada.

Hi ha altres disposicions que potser tenen un valor més positiu que les dues esmentades, pensades per a protegir autors i artistes. Aquests ara parteixen d’una posició de desavantatge negocial perquè no estan en disposició de dictar les condicions d’un contracte quan negocien la cessió dels seus drets amb les productores o els editors. La directiva estableix que, si el productor o editor no fa l’explotació acordada, l’autor té dret a revocar el contracte i recuperar els drets que va cedir en el seu moment. Una altra disposició és l’anomenada best seller clause, que dona a l’autor la possibilitat de renegociar el preu pactat quan l’explotació de l’obra esdevé un èxit i la remuneració que s’emporta l’autor i el benefici del productor semblen desproporcionats. Són regles importants, perquè és la primera vegada que a la Unió Europea s’estableixen unes regles uniformes en matèria de contractes de dret d’autor.

La proposta de directiva també recull altres disposicions necessàries per al desenvolupament del mercat interior. Per exemple, hi ha un límit obligat i uniforme a tota la Unió Europea per a permetre la mineria de dades i textos. Això està pensat per a afavorir la recerca, però també el creixement i la inversió en empreses emergents de tota mena. Hi ha un altre límit per a l’ensenyament en línia, i això afecta directament la nostra universitat: quan estudiants i professors resideixen en diferents països, hem de tenir en consideració totes les lleis estatals aplicables. En un mercat de 27 països hi ha 27 lleis que diuen coses diferents i això complica l’ús d’obres per a finalitats educatives. Amb aquest límit es pretén afavorir els serveis d’ensenyament en línia a la Unió Europea.

Depèn dels articles de què parlem. Els límits respecte a l’ensenyament en línia, la mineria de dades i textos, etc. són directes i de compliment obligatori; possiblement el legislador espanyol farà un «retalla i enganxa». En el cas dels articles 15 i 17, hi ha més espai de maniobra. No obstant això, els legisladors nacionals són cada vegada més previnguts a l’hora de transposar les directives. Si fas transposicions massa originals corres el risc que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictamini que són contràries a la normativa comunitària i les invalidi. Hi ha dos anys per a la transposició. Cal veure quin congrés i quin govern surten de les eleccions. A Espanya, també caldrà veure què es fa amb l’article 32.2, l’anomenat cànon AEDE. Eliminaran l’article o l’ajustaran a la directiva?

En teoria, sí, però esperem que no. Si, per a fer un mem o un gif, utilitzes un contingut protegit per dret d’autor que no ha estat llicenciat per l’autor (el contingut, no el mem), en principi Twitter hauria de bloquejar aquest contingut. Però la llei també diu que les plataformes han de garantir mecanismes perquè els usos legítims es puguin continuar fent. Si entenem que el gif és una paròdia o un ús insignificant, hauria d’estar permès. El problema de nou rau en les màquines i la sensibilitat dels titulars per a fer complir el seu dret: l’algorisme l’identificarà com a no llicenciat i el bloquejarà automàticament. Espero que no arribem a aquest extrem i que titulars i plataformes acordin permetre cert espai per als usos legítims, sense que calgui haver-los d’anar justificant.

Penso que amb l’article 13 ens equivoquem, i molt. En nom de l’autor, i per a lluitar contra un problema molt greu com la infracció, estem alterant continguts bàsics que acabaran afectant negativament els usuaris. Fins i tot podria passar que, com que les plataformes pagaran per tots els continguts penjats pels usuaris, deixessin de ser gratuïtes. De fet, ja hi ha un YouTube Premium de pagament. Gaire diferent no ho deu ser, em preocupa més el poder absolut que donem a les plataformes i als titulars, i com es posa en perill aquest espai intermedi tan necessari entre el llicenciat i la infracció. L’espai digital i les plataformes són un espai fonamental per a la llibertat d’expressió i l’accés a la informació i a la cultura, i aquests són drets fonamentals que cal cuidar.

Segons el meu parer, no només cal lluitar contra la infracció del dret d’autor a les plataformes, també cada un de nosaltres hem de saber que estem «fent servir» material aliè i, si volem que autors i artistes continuïn creant, cal respectar-lo. L’educació en temes de propietat intel·lectual és fonamental i si tots fóssim conscients del valor que té en la nostra cultura i la nostra societat, potser no hauríem necessitat aquest article 17. No ho vam fer, vam continuar baixant gratuïtament i «compartint» contingut infractor, i aquí estem, amb l’article 17 que ens pot acabar costant molt car.